dimecres, 14 de març del 2018

(2018-03-012) "La Seu romànica de Girona: la resurrecció d'un monument oblidat"

El passat dilluns dia 12 de març de 2018, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, tingué lloc la quarta de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».

El Dr. Marc Sureda Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic, impartí la conferència «La Seu romànica de Girona: la resurrecció d’un monument oblidat».

El Dr. Sureda, basant-se en les recerques de seva pròpia tesis doctoral sobre la seu romànica gironina, proposà com podria haver estat aquest edifici i com aquestes recerques van poder incidir en l’art romànic català, tenint en compte que del temple consagrat al 1038 gairebé no en queda cap element, ja que fou substituït per la fàbrica gòtica actual.

La conferència s’inicià amb un repàs per la historiografia que havia tractat la catedral romànica amb major o menor encert: des de Pujades al segle XVII, passant per Joan Gaspar Roig i Jalpí, Onofre Reyes, Jaime Villanueva, Bonaventura Bassegoda i Josep Puig i Cadafalch. Més recentment també es va reivindicar la tasca del canonge arxiver de Girona, Jaume Marquès i de l’arquitecte Joan-Albert Adell. La recerca d’aquests autors es basava en l’estudi de les restes d’època romànica conservades a la Catedral de Girona (torre de Carlemany, claustre) o bé en la documentació que referia a l’espai.

Entre els anys 1994 i 1996 es van dur a terme els primers exàmens amb georadar a l’interior del temple que insinuaven algunes estructures, i això permeté la possibilitat d’obrir cales arqueològiques entre 1998 i 1999, amb uns resultats molt interessants: Per una banda es pogué constatar la urbanització de la terrassa on s’assenta la Seu en època romana, probablement relacionada amb les àrees del fòrum i el temple de Gerunda. D’altra banda, aparegueren diverses restes identificables amb la catedral romànica, que permeteren localitzar l’estructura d’un cos occidental, que ja es coneixia documentalment, amb una graonada d’accés a la nau i indicis de dos arcosolis funeraris que haurien pogut correspondre’s amb els enterraments originals d’Ermessenda de Carcassona i el comte Ramon Berenguer II. A més, es trobaren alguns murs i un lleu indici sota l’Altar Major que es podria interpretar com el límit oriental de l’església.

A partir de les troballes materials es va suposar una planta per l’edifici romànic amb una sola nau, amb una capçalera de cinc altars i amb un cos occidental molt desenvolupat, tripartit, amb un baptisteri i un campanar a banda i banda. Els resultats es publicaren l’any 2000 i tingueren un gran ressò en forma de publicacions, exposicions, monografies, etc. Entre 2001 i 2002 es feren més excavacions en els “soterranis de la catedral” i a 2004 nous sondejos arqueològics permeteren documentar algun fragment més del cos occidental. L’any 2008 el Dr. Sureda presentà la seva tesis doctoral i feu alguna lleugera modificació sobre la proposta inicial.

Durant la segona part de la ponència el Dr. Sureda va passar a comentar els problemes de restitució que es van trobar enfront de l’edifici romànic. Un dels problemes abordava la morfologia de la capçalera, la part més desconeguda del conjunt, i dels 5 altars que havia de contenir. Es va recórrer a la planta de Vic, una catedral de cronologies i ambients constructius semblants, com a possible paral·lel a partir d’un plànol que aparegué a l’Arxiu de Mataró, en que els absis eren quadrats i embeguts al mur, però continua sense haver-hi prous indicis. Un altre problema era si la nau era única o triple. La tendència ha estat inclinar-se més aviat a la nau única, pel que se’n extreu als esments de la documentació, i de nou es troba el paral·lel amb la Catedral de Vic. El Dr. Sureda apuntà la idea de que la nau única troba precedents en el món carolingi i otonià, i que Narbona, la catedral metropolitana d’aquell moment, coneguda i possiblement presa com a referència, també era una església de nau única del s. IX.

Finalment es feu una relació entre les restes escultòriques trobades a la seu gironina i d’altres existents al monestir de Sant Daniel, amb una evident voluntat classicitzant. Així mateix es fixà en la tria de materials de la torre de Carlemany, un procediment constructiu que es pot resseguir en altres esglésies del territori proper com Sant Miquel de Cruïlles, Sant Andreu de Sureda o Sant Genís les Fonts. Finalment proposà una possible articulació mural de la Seu romànica semblant a la de Sant Ponç de Corbera o a ja esmentada de Sant Andreu de Sureda, a base de pilars amb semicolumnes adossades i arcs torals que repartien el pes dels murs.

Com a colofó es parlà del funcionament litúrgic de la Catedral de Girona, a partir d’una consueta de 1360 molt detallada, on s’esmenta la itinerància de les misses matinals als primitius altars de la seu, una pràctica que s’impulsà des d’Aquisgrà al segle IX per Alcuí de York. També de la similitud entre el cos occidental de Girona i els altres coneguts a Ripoll o Cuixà, i de la possibilitat hipotètica que el bisbe Oliba hagués participat en el disseny de la catedral per demanda dels seus germans (promotors i bisbe de l’obra).

Finalitzada l’explicació, es donà pas al torn de preguntes dels assistents.






dissabte, 10 de març del 2018

(2018-03-10) Visita al monestir de Sant Cugat del Vallès









(2018-03-05) Una aturada als Pirineus: Sant Climent de Taüll

El passat dilluns dia 5 de març de 2018, a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, tingué lloc la tercera de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».

La Dra. Milagros Guardia Pons, catedràtica d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Barcelona, impartí la conferència “Una aturada als Pirineus: Sant Climent de Taüll”.

La Dra. Guardia féu un recorregut historiogràfic a propòsit de Sant Climent de Taüll, fent èmfasi en les aportacions més significatives dels autors que l’han estudiat, així com també en els punts que han generat més debat entre els especialistes.

Malgrat que Jaime Pasqual a la seva obra El antiguo obispado de Pallás en Cataluña (1785) ja elaborà un dels primers estudis epigràfics de la coneguda columna de l’interior de Sant Climent, no fou fins a principis del s. XX que se’n féu pròpiament la descoberta i començà l’interès científic per aquest edifici.

L’any 1907, tres anys després de la visita de Lluís Domènech i Montaner a la vall de Boí, l’Institut d’Estudis Catalans organitzà una missió a la vall per tal que s’estudiessin els conjunts murals de les esglésies. Formaren part d’aquesta expedició Mossèn Gudiol, Josep Puig i Cadafalch, i el fotògraf Adolf Mas. Aquesta primera expedició proporcionà una transcripció de la inscripció de la columna de l’interior, esbossos de la planta i fotografies de Sant Climent.

Puig i Cadafalch, en tornar, demanà al Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts que Sant Climent fos declarat monument nacional. Anys més tard, en ser arrencades les pintures murals, passaren a conservar-se al Museu d’Art i Arqueologia, al Palau de la Ciutadella.

L’estudi rigorós de les pintures no s’inicià fins que no foren exhibides al museu, als anys vint. Els estudis de Joaquim Folch i Torres, Gertrude Richert i Mossèn Gudiol -tots tres dels anys vint- se centraren en qüestions de tipus iconogràfic.

Chandler R. Post, des de la Universitat de Harvard, l’any 1930, en un esforç per superar tòpics, provà d’inserir els exemples de la pintura hispànica dins del context de la Història de l’Art. Post, en el seu estudi, situà les pintures de Sant Climent de Taüll dins d’un context estrictament pirinenc, i fou el primer que posà en valor la inscripció de la columna per datar-les. El mateix any, Charles Louis Kuhn, deixeble de Post, elaborà una ànalisi del context històric molt acurada i incidí, de nou, en qüestions iconogràfiques.

No fou fins als anys cinquanta que sorgiren noves orientacions metodològiques. Josep Gudiol Ricart i Walter Cook elaboraren un mètode de tipus biogràfic per tal d’atribuir obres a mestres. A Europa, no obstant, s’estudiaven els conjunts. André Grabar fou un dels estudiosos que més s’oposà a aquesta metodologia. Joan Sureda, per la seva banda, també intentà modificar aquesta manera de procedir.

Als anys seixanta i setanta segueixen estudiant-se les pintures. Otto Demus, bizantinista, negà cap traça de bizantinisme a Sant Climent. Joan Ainaud, en canvi, encetà una nova via d’estudi
desconeguda fins llavors, l’ànalisi dels promotors. Marcel Durliat, per altra banda, es proposà interpretar l’obra en conjunt.

Antoni Pladevall, a la dècada dels noranta, qüestionà la funció de l’església i proposà que podia tractar-se d’un nucli monàstic.

La Dra. Guardia finalitzà la seva intervenció afegint que, entre les publicacions dels darrers anys, l’obra d’Anke Wunderwald, un detallat estat de la qüestió, destaca per la seva exactitud i minuciositat.

Finalitzada l’explicació, es donà pas al torn de preguntes dels assitents.









diumenge, 4 de març del 2018

(2018-02-26) La façana de Ripoll o la utilització político-religiosa de l'art medieval (S.XII-S.XXI)

El passat dilluns dia 26 de febrer de 2018, a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis
Catalans, tingué lloc la segona de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».

Davant d’una seixantena de persones, el Dr. Xavier Barral impartí la conferència “La façana de
Ripoll o la utilització politico-religiosa de l’art medieval (SXII-SXXI)”.

El Dr. Barral plantejà tot un seguit de reflexions que, si bé ell va centrar en la façana de Ripoll,
es podien estendre a qualsevol monument medieval.

Va partir de la base que no existeixen (o no s’han trobat) documents que permetin parlar  objectivament de la construcció de la façana. Per fer tota la dissertació es va ajudar d’exemples molt clarificadors .

La de Ripoll és la façana d’una església que va ser totalment reconstruïda durant el SXIX seguint el pensament i les necessitats de qui era l’encarregat de la restauració o de les autoritats que ho promovien. En general, els restauradors-reconstructors eren molt responsables i es documentaven abastament però, en moltes ocasions, ho feien seguint altres edificis perquè del que s’havia de restaurar no existia cap dada (o molt poques) amb la qual cosa el resultat no té perquè semblar-se a l’original.

En un moment donat, el conferenciant preguntà: es pot considerar que l’església és un edifici
del SXII o bé s’hauria de dir que és del SXIX? Convenientment adaptada, aquesta frase es pot
aplicar a molt d’altres indrets.

El Dr. Barral també plantejà que cap anàlisi d’època posterior a la construcció inicial és “neutre
i objectiu” perquè, per decidir quin edifici es reconstrueix i quin no, intervenen unes causes
que, el més segur, no són les que van promoure la construcció inicial.

Pel que fa a la façana: es construeix en estil romànic quan ja havia entrat el gòtic (feta en un
estic “antic”), la veiem sense pintura la qual cosa li fa perdre molta expressivitat, degut al mal
de la pedra s’ha fet malbé la capa superior de les figures (aquella que conté el retocs finals de
l’artista escultor) i no hi ha documentació. Conclusió: la intenció dels promotors de la façana
continua sent un misteri però el Dr. Barral ens va permetre gaudir d’una estona molt agradable
i enriquidora.

Amb un torn de precs i preguntes es dona per acabada la sessió.