dimarts, 19 d’abril del 2011

[04/04/2011] – Conferència de la Sr. Sebastià Sánchez Sauleda, “Col•leccionisme i patrimoni arquitectònic. Dues víctimes de la desamortització: el tallat i el castell de Solivella”

El passat dilluns 4 d’abril de 2011, el Sr. Sebastià Sánchez Sauleda va realitzar la quarta de les conferències del cicle Art medieval i col·leccionisme, amb el títol “Col·leccionisme i patrimoni arquitectònic. Dues víctimes de la desamortització: el tallat i el castell de Solivella”. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 hores i hi van assistir trenta-set persones.
En primer lloc es va situar el  santuari del Tallat que es troba  situat al cim d'un turó de 788 metres d'altitud de la serra del mateix nom, al límit de les comarques de l’Urgell i la Conca de Barberà  El monestir es troba documentat des del 1081 com a torre de defensa del Tallat i després va acollir un eremitori. El 1354, un grup de devots de la parròquia de Rocallaura, al qual el santuari ha estat sempre vinculat, hi fundaren l'església de Santa Maria del Puig del Tallat. El 1509, els monjos de Poblet se'n feren càrrec i hi continuaren fins al 1822. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els terrenys i el santuari foren subhastats. La imatge de la Mare de Déu del Tallat, d’alabastre de color negre, fou traslladada a un cambril de l'església de St. Llorenç, a Rocallaura.
Sebastià Sánchez es centrar després en la dispersió  del patrimoni arquitectònic de l’edifici  que va ser disgregat en diversos indrets com el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, el Museu Mar i Cel de Sitges o el mas de Misericòrdia de Reus. La dispersió va ser gràcies a la compra de diversos col·leccionistes com Pau Font de Rubinat (1860-1943), Lluís Domènech i Muntaner (1850-1923) , Miquel Utrillo i Morlius (1862 - 1934) i Charles Deering (1852 - 1927).
El castell de Solivella fou bastit a finals del segle XV i a principis del segle XVI pels Llorac aprofitant elements anteriors. El castell es troba a la part més alta de la vila dominant gran part del terme.  Malgrat les destruccions sofertes per les guerres carlines, l'edifici mantenia a meitat del s.XIX una gran part dels elements artístics importants, que, el 1879, motivaren l'interès de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, que s'adreçà, primer, a l'ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin la pedra del edifici a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d'haver intentat la compra per 1.200 duros per part d'un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s'havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.
Els últims propietaris, els germans Enric i Frederic Travé Escardó, van ser els que, el 3 de juliol de 1912, van fer donació del castell a l'Ajuntament de Solivella.
Alguns dels elements decoratius esculturats es van dispersar: per citar-ne algun exemple l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni que coronava la cisterna del pati es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé a Cubelles; l'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. També es conserva al Museu de Montblanc una mènsula que representa una dama amb la cabellera llarga i coberta amb un mantell.