diumenge, 3 de maig de 2015

[23-03-2015] - «Presentació del projecte Catalonia Sacra. Acollir i donar raó», a càrrec del Sr. Dani Font Montanyà i el Dr. Marc Sureda Jubany

El passat dilluns, 23 de març de 2015, va tenir lloc a la sala Nicolau d’Olwer la presentació del projecte “Catalonia Sacra. Acollir i donar raó”, a càrrec del Sr. Dani Font Montanya, coordinador del projecte, i el Dr. Marc Sureda Jubany, conservador del MEV. 


   El projecte Catalonia Sacra pretén donar a conèixer i divulgar a tot tipus de públic l’extraordinari patrimoni cultural català vinculat a l’Església Catòlica. Aquest enorme i ric patrimoni busca divulgar-se des d’un punt de vista molt més ampli que l’artístic. Catalonia Sacra persegueix mostrar el patrimoni com el resultat de la relació entre la Història, la Religió o la Identitat. És un projecte dirigit i organitzat per tots els bisbats de Catalunya (Vic, Barcelona, Tarragona, Urgell, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Terrassa i Tortosa) i coordinat pel Bisbat de Vic. Hi ha una col·laboració de les institucions públiques i privades per mitjà de la Diputació de Barcelona, Marca Catalunya, Facultat de Teologia de Catalunya, la Facultat de Filosofia dela URL, la Facultat de Turisme de la UdG, el Conselh Generau d’Aran, Costa Brava Pirineu de Girona i el Festival de Música Antiga dels Pirineus. 

Web oficial del projecte: Cliqueu aquí

divendres, 24 d’abril de 2015

[21-03-2015] - Visita als monuments de l’Urgell i la Vall del riu Corb: el poble de Guimerà, el monestir de Santa Maria de Vallsanta, l’església i el tresor de Santa Maria de Verdú i Tàrrega

El passat dissabte, 21 de març de 2015, va tenir lloc la sortida «Monuments de l’Urgell i la Vall del riu Corb: el poble de Guimerà, el monestir de Santa Maria de Vallsanta, l’església i el tresor de Santa Maria de Verdú i Tàrrega». 









Façana occidental de l'església de Santa Maria de Verdú.

Interior de Santa Maria de Verdú.

Sala Gòtica del castell de Verdú.
Sala Gòtica del castell de Verdú.
Exposició permanent del Museu Comarcal de l'Urgell.

dimecres, 22 d’abril de 2015

[16-03-2015] - Conferència «Art i arqueologia a la ruta de la seda», a càrrec de la Sra. Laura Calzada Reig

Coves de Mogao, a Dunhuang (Xina),
s. VII - X d. C (sota la Dinastia Tang).
El passat dilluns, 16 de març de 2015, va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer la conferència «Art i arqueologia a la ruta de la seda», a càrrec de la Sra. Laura Calzada Reig, historiadora de l’art. 

   La conferència va oferir als assistents una introducció a l’univers humà i artístic de la Ruta de la Seda. D’acord amb el que va dir la pròpia conferenciant, el seu objectiu era presentar una visió general de la Ruta de la Seda del període preislàmic des de diferents perspectives, per tal d’aprofundir sobre alguna d’aquestes en futures conferències. 

   La Ruta de la Seda, com a tema en particular, presenta moltes dificultats ja que resulta un tema molt ampli, tant a nivell artístic com geogràfic. El fet d’abarcar tants territoris converteix la Ruta de la Seda en un tema multidisciplinar. La Ruta de la Seda consistia en un conjunt de rutes que unien Àsia amb Europa que la convertien en la principal ruta comercial entre Orient i Occident. Fins al segle XVI, moment en que pren preponderància la via marítima, la principal via de transport era la terrestre. El fet de que les rutes terrestres caiguessin en decadència propicià la desaparició de les ciutats creades a l’entorn d’aquestes. El terme va ser encunyat per un geògraf alemany, Ferdinand Freiherr von Richthofen, per designar les diverses rutes comercials entre Europa i Àsia al llarg de la història, sobretot, pel transport de la seda. Ara bé, també hi havia una ruta del te, del paper, etc. Els xinesos, a més de ser els descobridors de la seda, també van inventar el paper, la brúixola o l’estrep del cavall cap el segle II a.C. L’arribada a Europa de la seda no es produirà fins l’expansió de l’Islam, això es deu a la captura de treballadors xinesos per part dels musulmans. Es tractava d’un teixit molt preuat, la producció del qual estaba sota el control del govern.

   La Ruta de la Seda té dos períodes: 

  • Preislàmic. Es caracteritza per la presència i convivència de diferents cultures. És d’una gran riquesa i varietat. 
  • Islàmic. Es produeix la conquesta de l’Islam. Hi ha un procés d’unificació religiosa d’aquests territoris. 

Entre els materials que es transportaven, cal destacar el lapislàtzuli o el jade. Aquest últim era considerat més important que l’or. El jade, s’utilitzava en objectes que acompanyàven al difunt dins la seva tomba. 

   Un primer moment important va ser la colonització portada a terme sobre territoris d’ Àsia per part d’Alexandre el Magne. Això va comportar la construcció de ciutats gregues en molts territoris. Al llarg del temps comencen a nèixer ciutats al voltant de les rutes que, alhora, alimenta aquest dinamisme generat pel comerç de les rutes. Les diverses poblacions del que es coneix com Euràsia eren de tres tipus:

  • Nòmades.
  • Sedentaris.
  • Semi-nòmades.

Aquesta realitat social té conseqüències en el camp constructiu per mitjà de l’erecció de la Gran Muralla al segle V a.C. Va aixecar-se per protegir les fronteres de l’Imperi xinès de les incursions nòmades. Entre les dinasties més importants pel seu cosmpolitisme va destacar:

  • Hang. Del segle II a.C al II d.C.
  • Tang. Del 600 al 900 d.C. 

Són períodes de gran riquesa cultural. Conviuen religions com el Budisme, el Zoroastrisme i el Cristianisme, les quals dominen diferents parts d’Euràsia. La conferència va finalitzar destacant l’important paper que va exercir l’arqueologia europea del segle XIX pel que fa a descoberta i recuperació de moltes d’aquestes cultures. Amb l’arribada de l’Islam i, sobretot, amb l’auge de les rutes marítimes, van entrar en decadència i algunes quedaren sepultades sota el desert durant segles. Una de les grans troballes va ser la documentació en paper, de gran ajuda per comprendre i estudiar aquestes cultures. Per exemple, al desert de Takla Makan va ser un indret on es van descobrir peces artístiques caracteritzades per la barreja d’estils diversos. També van trobar-se mòmies sense momificar i documents. 



diumenge, 12 d’abril de 2015

[9-03-2015] - Conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust


El passat dilluns, 9 de març de 2015, va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust, professora titular d’Història de l’Art a la Universitat de les Illes Balears. 

   La conferència tancava el cicle dedicat a la commemoració del VI Aniversari del Concili de Constança amb una figura dissident de l’assistència a aquest esdeveniment: el Papa Benet XIII. La Dra. Escandell va presentar la seva figura des de la seva faceta com a lletraferit. En el món medieval, cap dels papes ha sigut tant excepcional com el Papa Luna. La seva bibliofília va alimentar-se tant des de la compra com la promoció de llibres. Va fer-se un breu recorregut a manera d’introducció per la Biblioteca papal d’Avinyó. Aquesta estava formada per dos espais:


  • Biblioteca Major: Albergava el conjunt dels llibres dels papes. 
  • Studium: Es tractava de la biblioteca privada del Papa, aquella situada amb més proximitat a la seva cambra privada. 

Durant la seva estada a Avinyó, el Papa també va gaudir d’aquest espai. Els diversos inventaris de la biblioteca d’Avinyó ens informa d’un total de 3000 llibres aproximadament. Aquesta xifra és la mateixa per a la biblioteca personal de Benet XIII, el que delata l’extraordinària importància que tenia aquesta. El 1403 fuig d’Avinyó cap a diverses ciutats del sud de França, entre elles, Marsella i Perpinyà. En aquesta fugida, es porta amb si 337 llibres del seu studium.

   Un altre valor que va posar-se de relleu va ser el fet que amb ell s’inaugura una nova manera d’ordenar una biblioteca. La sistematització i catalogació dels llibres no segueix els criteris medievals. Aquest nou sistema queda materialitzat per la fundació el 1407 d’una normativa: la nova ordinatio. Aquest nou sistema d’ordenació no només queda circmuscrit a la seva biblioteca sinó que la biblioteca d’Avinyó també l’adoptarà. L’ordenació venia donada per la matèria del llibre, mentre que la catalogació consistia en la descripció dels continguts i els autors dels llibres. 

   Pel que fa a la seva definitiva estada a Peñíscola el 1410, la seva biblioteca estava distribuïda en quatre espais diferents del castell (llibreria, cambra privada, studium  i tresor). Segons va destacar la conferenciant, una de les fonts principals per conèixer la biblioteca que tenia a Peñíscola és l’inventari parcial que fa el cardenal Pere de Foix, tot just després de la mort de Benet XIII el 1423. Es tractava d’una biblioteca que reflectia els múltiples interessos del seu usuari. La biblioteca estava composada de temes tant diversos com la història, teologia, poesia, filosofia o dret. Per exemple, el gran interès que tenia pel món antic es va materialitzar en la presència de llibres d’autors com Plini el Vell o Sèneca.


   De tots aquests llibres, alguns podien ser comprats, i d’altres eren promoguts per ell mateix. Destaca la seva col·lecció de comentaris bíblics il·lustrats, amb una gran riquesa en el desenvolupament de la figuració marginal. Els pintors que il·lustren aquests llibres eren italians i francesos. En tant que promotor, Benet XIII estableix un taller a Peñíscola que continuarà després de la seva mort. El miniaturista més important d’aquest taller va ser Sancho Gontier, que ja treballava com a pintor a Avinyó. Cal situar la bibliofília de Benet XIII dins el context de la promoció de llibres que portaven a terme diversos eclesiàstics a Avinyó, amb els quals havia mantingut e
stretes relacions i que hauria repercutit també des d’una perspectiva artística.

   Actualment, la biblioteca de Benet XIII es troba dispersada entre Europa i Amèrica. Per exemple, molts dels llibres que van passar a mans d’Alfons el Magnànim, encara avui no s’han localitzat. 


dilluns, 6 d’abril de 2015

[2-03-2015] - Conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros

El passat dilluns, 2 de març de 2015, a les 19:00 hores va tenir lloc a la sala Pi i Sunyer la conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros, historiadora dels teixits i membre d’AAR. 

   La conferència va destacar l’important paper que va tindre el teixit anglès dins dels gustos artístics del Papat d’Avinyó. Segons va dir la conferenciant al iniciar la conferència, els diferents papes que van passar per Avinyó van apreciar molt aquestes peces. En aquell moment, els teixits d’Opus Anglicanum eren considerats l’última moda pel que fa a les arts del brodatge. Aquest tipus de brodat produeix el seu màxim esplendor en els segles XIII i principis del XIV. La producció d’aquests teixits es desenvolupava en tallers situats a Londres i els seus voltants. Hi havien dos tipus de peces: 

  • Els teixits produits en sèrie, el destí dels quals és la venta. 
  • Els teixits confeccionats per encàrrec, amb una producció personalitzada. 

   Les persones que confeccionaven aquestes peces al taller solien ser miniaturistes, que pintaven els cartrons. Hi havia una estreta relació entre els pintors i els brodadors. Pel que fa al procés de confecció, es feia la tela i, a continuació, el pintor dibuixava el cartró. 

   La iconografia que es conreava estava dedicada, principalment, a temes sacres: Jesús i la Mare de Déu. Ara bé, els evangelis apòcrifs van ser narrats en moltes peces confeccionades en Opus Anglicanum. També es van confeccionar teixits civils encarregats per la reialesa anglesa, ara bé, aquests s’han perdut gairebé en la seva totalitat. Entre els clients trobem, preferentment, als nobles anglesos, però també van destacar pels seus encàrrecs els Papes. 

A continuació, la conferenciant va desenvolupar tot el món de l’Opus Anglicanum a través de comitents i peces artístiques concretes. D’entre aquests exemples, cal destacar la figura de Bonifaci VIII que va ser un gran comprador de peces angleses, per exemple, as seus inventaris apareix 113 vegades la paraula “opus anglicanum”. Una d’aquestes obres era la casulla de Sant Nicolau. També va parlar amb deteniment de dos obres molt significatives: la capa de la Passió i la de la Mare de Déu, depositades en la catedral de St. Bertrand de Comminges. Es tractava d’obres que, més enllà del seu valor artístic, van esdevenir relíquies. Un altre obra destacada va ser la capa pluvial del cardenal Gil de Albornoz. Es caracteritza per escenes  emmarcades per arcuacions i un repertori vegetal propi del moment més clàssic de l’Opus Anglicaum. La conferència va finalitzar amb un anàlisi de dues capes importants: la del bisbe Bellera i la de Daroca, ambdues del segle XIV. De la capa del bisbe Bellera va destacar-se la seva modernitat degut a que incorporava una gran novetat, el vellut vermell i una iconografía basada en les tradicions celtes. Respecte a la capa de de Daroca, el seu usuari va ser Benet XIII. Era emprada en la processó del Corpus.




   

diumenge, 15 de març de 2015

[23-02-2015] - Conferència «El concili de Constança i el seu paisatge humà segons la crònica d’Ulrich Richental», a càrrec del Dr. Joan Valero Molina

El passat dilluns, 23 de febrer de 2015, a les 19:00 va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines la conferència «El concili de Constança i el seu paisatge humà segons la crònica d’Ulrich Richental», a càrrec del Dr. Joan Valero Molina.

   La conferència del Dr. Valero va obrir el cicle dedicat a la commemoració del VI centenari del concili de Constança (1414-1418). La conferència va aproximar-se a la celebració del Concili i els seus protagonistes per mitjà d’una crònica visual: la Crònica del Concili de Constança del ciutadà i escribà de Constança, Ulrich Richental. Es tracta d’una obra que constitueix un relat visual, tant dels personatges que van ser-hi, com de tot l’entorn quotidià que va envoltar aquest fet. Richental no va assistir en persona, però, té contacte directe amb moltes persones que van assistir-hi. Un altre dels aspectes que cal destacar és el seu registre de l’heràldica de diferents personalitats europees. Segons va destacar al començar, la crònica va tindre una extraordinària fortuna degut al gran nombre d’edicions il·lustrades que van fer-se. Actualment, el conjunt de les diferents versions estan repartides per biblioteques de tot el món. Al llarg de la conferència van mostrar-se il·lustracions que exhibien el fast amb que arribaven alguns alts dignataris. Entre les imatges d’una de les edicions, destaquen les representacions d’emperadors i bisbes amb els seus monumentals sèquits. Un altre dels protagonistes a la crònica és l’antipapa Joan XXIII. Un altre de les representacions destacades és la de la mort a la foguera de Jeroni de Praga, un teòleg que posava en dubte l’autoritat de l’Església. També l’elecció de Martí V com a Papa es desplega de forma visual. És interessant la desfilada per la ciutat de Constança. 

  Un altre dels aspectes curiosos de la crònica és la mirada que Richental projecta sobre els assistents de territoris més orientals. Molt pintorescs són els retrats de membres de l’Església Ortodoxa, que es representen amb poblades barbes. Després, hi havien tot una sèrie d’imatges que mostraven tota l’activitat urbana generada per la celebració del concili. com la celebració de tornejos de cavalleria o el subministrament de menjar al concili, aquest últim exemplificat per la presència de forns de pa portàtils per la ciutat. Finalment, va tancar la conferència destacant el paper de la crònica com una magnífica font d’heràldica medieval europea. 



dijous, 5 de març de 2015

[16-02-2015] - Conferència «La portada de les Cadenas de la catedral de Ciudad Rodrigo. Promoció reial, caràcter urbà i vents avantguardistes», a càrrec del Sr. Diego Mesa de Lózar

El passat dilluns, 16 de febrer de 2014, va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer la conferència «La portada de les Cadenas de la catedral de Ciudad Rodrigo. Promoció reial, caràcter urbà i vents avantguardistes», a càrrec del Sr. Diego Mesa de Lózar, historiador de l'art i membre d'AAR. 

   La conferència va iniciar-se destacant la gran importància d’una perspectiva interdisciplinar a l’hora d’afrontar estudis d’Història de l’Art. Segons el conferenciant: “no podem entendre l’erecció de la catedral sense tenir en compte els aconteixements polítics i religiosos que van envoltar-la”. La catedral de Ciudad Rodrigo va aixecar-se en el context de la Repoblació de la segona meitat del segle XII, un procés capitanejat per la figura de Fernando II de León. Ciudad Rodrigo era un indret estratègic des del punt de vista territorial: a l’oest, tenia les contínues pretensions territorials per part del Regne de Portugal; per l’est, el Regne de Castella buscava el control comercial de la zona; i pel sud, els musulmans. Per tant, esdevenia un lloc amb una gran importància geopolítica. Amb l’objectiu d’esdevenir un territori-baluard es crea la diòcesi de Ciudad Rodrigo. En aquest sentit, el conferenciant va recòrrer als testimonis escrits dels bisbes Lucas de Tuy o Jiménez de Rada, que deixen constància de la importància que va tenir Ciudad Rodrigo en el programa de repoblació de Fernando II. Això és el que explica el prominent caràcter massís de la catedral, que segueix l’exemple d’altres catedrals com la de Tuy. 

   En aquest procés va tenir un gran pes la curia eclesiàstica de la catedral de Santiago de Compostel·la. La documentació constata que, darrere de les maniobres per crear la diòcesi, hi ha una presència contínua de la curia compostel·lana. De fet, el pròpi Fernando II va deixar en mans de la seu compostel·lana la creació de la diòcesi el 1161. Això cristal·litzarà amb la figura del bisbe Pedro de Ponte (1174-1189), una figura amb gran personalitat i una gran ambició. El 1175, tot just un any com a bisbe de Ciudad Rodrigo, va encaminar-se cap a Roma per aconseguir del papa Alexandre III la butlla de reconeixement. Això és el que es materialitza en el quartet apostòl·lic presidit per Crist Jutge. No sabem com era la disposició del programa original ja que, l’actual disposició de la portada pertany a una reforma del segle XVIII. La historiografia vincula el model a altres exemples com les portades tardorromàniques de Zorita del Páramo, Santo Domingo de la Calzada i Santillana de Mar. Separat d’aquest conjunt, hi ha una Mare de Déu com a Sedes Sapiantiae que també formava part del programa. Segons destaca la historiografia, aquest conjunt esdevé el “rostre” d’aquesta nova diòcesi, d’aquí la presència de Sant Jaume i Sant Pere com a bisbes, fent referència als predecessors episcopals de la diòcesi. Pel que fa a l’estil, ens trobem davant de mestres amb una gran vàlua tècnica, que tenen com a referent el Mestre Mateo i el seu treball a la catedral. Aquesta filiació estilística es veu, sobretot, en el treball del cabell. 

   La portada té un segon fris superior, emmarcat en una segona campanya constructiva, en torn a mitjans del segle XIII. Es tracta d’una recepció “particular” de la Galeria de Reis desenvolupada pel Gòtic francès a les façanes de les seves catedrals. Ara bé, la solució adoptada a Ciudad Rodrigo és d’una gran originalitat pel que fa a la seva iconografia i estil formal. Els personatges representats són veterotestamentaris, i no un cicle de personatges de la reialesa contemporània, com és la solució present a França. Entre els personatges, destaquen Salomó i la Reina de Saba, que farien referència a la fundació reial de la catedral, juntament amb el rei David. Un altre element infreqüent en una recepta escultòrica-arquitectònica com aquesta és la figura amb hàbit. Es tractaría de Sant Francesc d’Assís. Això tindria la seva raó de ser per les predicacions que els franciscans de Ciudad Rodrigo feien davant la portada. Finalment es va destacar el seu paper de Galeria de Reis arcaica. Els escultors que executen el fris no tenen el talent ni la formació tècnica del Gòtic francès. Així, la lleugeresa i l’elegància de les formes gòtiques es tradueix a la catedral mirobrigense en arcs massisos i figures amb grans desproporcions. Una recepció particular i original de la galeria de reis desenvolupada a les avantguardistes catedrals gales.